Era l’any 2003 i vaig aconseguir el llibre ¡MÍRAME TONTO! de Mariola Cubells. En un principi tan sols pretenia conèixer millor aquell fenomen que cada vegada apareixia més als mitjans i que anomenaven “tele-brossa”. Una mena de programes de televisió on la gent cedia part de la seva intimitat a canvi d’uns minuts apareixent a les pantalles de televisió. Bàsicament venia a donar compliment a allò de que tothom havia de tenir els seus “15 minuts de fama mundial“. El que no van especificar és el preu.
I com anem veient al llarg de la nostra vida, en la competició neoliberal salvatge només n’hi ha un de preu: el més rendible (que no té perquè ser el més barat).
Avui dia la “tele-brossa” ja és una cosa molt vista (malgrat els espectadors encara se n’ocultin), i ja a poca gent l’exalta veure personatges estripant la seva dignitat i confessant experiències orgànic-corporals de tot tipus a la pantalla. Però fa anys sí que exaltava, i com ara et trobaves els que deien que allò «no era televisió» i els que deien que «si no t’agrada no miris». No ha canviat massa.
Tampoc ha canviat massa el fet que amb els anys veus com la gent es deixa intimidar molt per aquesta manera de fer televisió. Per una banda s’intimida però per l’altra l’alimenta. I és que si haguessin llegit el llibre que he anomenat a l’inici d’aquest relat, sabrien que tot el poder de l’espectador de televisió rau en el comandament a distància:
No sabe usted cuántas hipotecas, cuántos coches nuevos, dependen de que usted apriete el botón del mando en uno u otro sentido.
CUBELLS, Mariola. ¡MÍRAME TONTO!. masterclass mediática. Ediciones Robinbook. 2003 pg. 28
En el fons es tracta d’això: la tria. Tu tries què surt per aquella pantalla, tu tries fins i tot si aquella pantalla està encesa emetent coses. Per tant, tu acabes triant el que veus i com ho veus. No em preocupa el que miris si ets conscient i saps el que està veient.
Deia un antic company meu de facultat que «no li feien por els extrems, sinó que li feia por la gent que no era capaç de reconèixer el que feia». Sabem que no seràs objectiu, però sigues honest.
Pots endur-te per l’emoció, deixar que et facin riure quatre ximpleries que et diuen a través de les ones hertzianes, però sigues conscient que ho estàs veient perquè tu ho has posat.
Sovint faig el símil entre triar un canal de televisió amb unes eleccions: Cada vegada que obres el televisor estàs iniciant una jornada electoral i et disposes a votar, cada botó del comandament a distància és una papereta amb un vot que tu dirigeixes i acaba decidint què és el que sortirà aquell dia pel televisor que mires. És una votació ràpida, quasi a la velocitat del “vot dels mercats financers”, per si necessites una comparació.
Si mires gent que vol casar els fills, o gent que vol tancar-se en una casa a xerrar i córrer per un pati minúscul, o si prefereixes els que s’asseuen a escridassar-se; a mi tant se me’n dóna. Però no m’atabalis després, no m’expliquis el que t’he dit mil vegades que passaria, perquè la Mariola Cubells ja m’ho va explicar amb el seu llibre.
Ja sé que la televisió està plena d’actors (aficionats o professionals), ja sé que tot està manipulat per a ser un bon producte televisiu (s’està venent un producte i quasi tot és publicitat); ja sé que tot pot tenir un preu si el venedor i el comprador accepten el tracte. M’avorreix que m’expliquin el que he fet saber que ja sé. I m’avorreixen encara més els soliloquis que no arriben a cap conclusió nova.
Si vols un consell final ràpid, no et mengis massa el cap a esbrinar si la pífia que has vist per la televisió està premeditada o si t’han volgut mostrar l’acció esporàdica. Cada segon que hi dediquis és temps que t’estaran prenent de la teva vida en la seva campanya per mantenir-te atent i absort perquè ells guanyen diners així.
Espectacle, espectacle, espectacle. Has triat veure un espectacle televisiu, no has triat llegir un llibre de reflexió espessa, ni voleiar amb la melodia d’un disc de vinil. El tracte era veure-ho ja i qualsevol temps per a la reflexió no venia en cap punt acordat. No et vulguis auto-enganyar, et venia de gust i si no ho gaudeixes apaga l’aparell.
Bona temporada de tele-brossa als qui no us avergonyiu de triar el que voleu veure.
Blog de l'Aniol 