Amb tu

Aquí perdut enmig de muntanyes i camps mutilats, de gent que fuig i s’amaga, d’altra que corre tant com pot per anar d’un lloc a un altre. Torno a escriure vés a saber què i per qui. El més segur és que no acabis llegint això que t’escric.

Amb tu vaig aprendre a no voler anar a dormir, no per rebequeria sinó per convicció, a superar les nits i que no sortís el sol. Amb tu no volia que s’acabés el dia ni la nit. Sobretot aquests dies, que acostumaven a ser els únics i últims que et veia cada any. I és que potser tant se me’n fotia què passés de dolent amb la demés gent aquests dies si sabia que tard o d’hora et veuria a tu.

Però amb tu també per primer cop vaig interioritzar, i començar a repetir l’error de no dir a temps “t’estimo”.

Recordo com vas ser tu primera, qui em vas dir que m’estimaves i jo sorprès no vaig saber respondre’t en aquell moment. Passaren els dies i no res, estúpidament creia que mantindries aquell sentiment ja per sempre més i que no calia córrer pressa a respondre’t efusivament, estúpida innocència de la meva immaduresa. Després, no sé si per casualitat o perquè ens ho vam fer manegar bé (més aviat eres tu qui sabia fer que les coses anessin bé pels dos), ens va tocar una nit fer tots els possibles perquè no ens trobessin (i aprofitar el joc de “fet i amagar” organitzat pels monitors aquella nit per poder estar sols en qualsevol amagatall o això m’imaginava), jo ja sabia llavors que t’estimava. Però malgrat confiar que estant en un terreny que coneixia podria aconseguir-ho fàcilment, no va ser així i ens van trobar. Et vaig fallar, i de res van servir les paraules teves de consol dient-me que allò no era culpa meva, perquè jo sempre més me’n vaig sentir culpable, i me’n sento encara. M’estimaves encara, però jo començava a perdre’t i seguia sense dir-te clarament que t’estimava i molt.  A no ser digne de tu? Jo encara no sabia fins a quin punt estava perdut del tot, potser perquè encara et veia prop meu i encara em deies que m’estimaves, mentre la resta de la gent jugava. I això m’ho feia creure tot, i fins i tot a no prendre’m seriosament que et podia perdre tard o d’hora si no feia un acte contundent immediatament.

Anaren passant els anys i t’anava perdent cada cop més, encara no sabia com dir-te que jo també t’estimava, les paraules no eren prou fortes, jo ja no en sabia més. I ja en plena adolescència tu ja havies fet la teva vida, i jo vaig cometre malgrat tot, ridículs públics cada cop més flagrants. Sempre incapaç de dir-te que t’estimava i que hauria volgut viure amb tu molt temps, i no tan sols uns dies a l’any. Feia tard i tothom m’ho deia però no m’ho volia creure. Com s’aniria repetint temps i temps, tothom ha vist les meves relacions personals des de fora més clares que jo mateix des de dins, i així m’ha anat.

Et recordo un cop més, avui no sé quants anys després (una dècada i un lustre?). Al poble on ens vam trobar i conèixer per primer cop? Doncs tampoc ho tinc clar si va ser aquí o a un de més al costat on també ens reuníem alguns anys. Res, que algun cop em passa pel cap si podria plantejar-me una nova vida amb tu ara que potser vaig a viure a la ciutat d’on érem tant tu com jo (però on jo ja feia anys que no hi vivia); recuperar el que no vam arribar a tenir. I si hem seguit ja camins massa diferents? No en tinc ni idea, i em fa por comprovar-ho. És massa agosarat plantejar-s’ho quan en tants anys no hem fet res per recuperar el contacte o fins i tot hem dissimulat tot el que va passar aquells anys. No sé si recordes com en sóc d’extremadament fantasiós.

Però tornem al més present. Ara aquí estic al poble, rodejat ja de gent molt gran i envellida, pocs i silenciosos. No hi ets tu ni gairebé ningú dels que hi eren, i els que hi ha també han canviat, algunes seran mares d’aquí poc fins i tot. He volgut estar sol, em sento sol (quina novetat diràs). La música que toquen la missa d’aquesta nit saps que acompanya, però posa molt melancòlic quan et fa pensar en els que ja no hi són. He passat aquesta nit amb una espelma a les mans com fèiem cada any aquests dissabtes a la nit i diumenges a la matinada, mirant el foc, mirant la flama amb els ulls envidriats. Com quan procuràvem que quan a un dels dos se li apagués l’espelma l’altre aniria a donar-li foc (era el més bonic que em passava cada any), cosa que no podré fer aquesta nit amb tu. I quan s’acabaven les flames, no vam poder mai aprofitar per escapar-nos i allargar el temps que podíem estar junts, sempre hi havia algú que ens ho impedia i al dia següent desapareixies en un no res, i ja no tornava a saber mai més de tu fins l’any següent. Fins que vam deixar de coincidir en les trobades.

Avui els més menuts no paraven de dir-me “hem de protegir el foc” al acabar la missa; ells també s’han impregnat d’aquesta ànsia, i sense ells saber-ho em recordaven el que jo no vaig fer “protegir el foc”. A més m’ha tocat a mi aquesta vegada ocupar-me d’apagar les brases amb aigua, i ho he fet amb calma i parsimònia com qui no vol deixar un sol racó que no estigui impregnat i inundat, que no sobresurti res. Després m’ha vingut l’impuls de fugir, escapar-me a la muntanya, caminar en la foscor de la nit duent per guia la llum de la lluna plena, seguint el camí sense saber on m’aturaria, caminant, no parant de caminar. Però com que tampoc aconseguia res clar, he acabat tornant al cap de poc buscant les claus per recloure’m i anar pensant en dormir.

Em sembla mentida que encara pugui recordar tot això quan amb prou feines recordo a vegades ni quan faig l’aniversari. Però potser aquest record m’ha servit ara per entendre perquè mai vaig perdonar a les que van provar d’ocupar el teu lloc o jo vaig intentar que em servissin per suplir-te, i van acabar en fracàs. I és que mai més vaig poder tenir amb elles la voluntat per dir un “t’estimo” tan clar que les convencés que jo era la millor persona per viure molts anys junt amb elles. Cras error iniciat quan et vaig conèixer a tu i que malauradament he arrossegat fins avui. I que m’ha portat a ser el que sóc, o potser ho ha fet més rebuscat i complex del que ja era.

T’haig de dir que em sembla que avui el meu voltant segueix fent-se més fosc i boirós com ja fa uns anys que va començar a fer-se’n. Jo sóc un quart de segle vell, no et tinc al meu costat, i ni per molt que m’acompanyi ara de gent no acabo de trobar ningú que m’ompli tant com ho feies tu. I no tinc gens clar què m’hi espera en el futur, que valgui la pena de viure tan intensament com ho vaig fer en el passat amb tu, potser també perquè ja no tinc una salut prou segura per aspirar a fer-ho. L’espelma s’apagarà davant meu sense més, això és el que veig avui. Però de tant en tant seguirem creient en noves oportunitats que després no seran? No ho sé del cert, però podria ser. Encara em queden coses per canviar.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en de mi, Depressiu, General i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s