Però tu em feies riure

Un més que se’ns en va.

Ja fa més d’un dia que has marxat i encara se m’entelen els ulls quan hi penso. Ja no et veuré mai més en un dinar familiar en aquesta vida, qui sap si en una altra. Te n’has anat ràpid, sense que ningú me’n digués res fins ahir mateix a la tarda. Estrany venint de tu, perquè sempre eres el qui destacaves més, el qui la deies més gran, el qui eres capaç de fer-nos quedar enganxats a la cadira per no deixar de riure.
Deien que havies jugat a rugbi. Tu sempre explicaves coses dels teus fills i filles, ara néts i nétes. No sabent mai si estaves parlant en castellà sobre coses de Madrid, o en català i reivindicant vés a saber què. Sempre amb les mans tremoloses i els dits amputats però amb la ment prou ràpida per a saber dir-la ben grossa al moment i que tots ens oblidéssim a l’instant de qualsevol preocupació.
Malgrat ser de la família no t’havia conegut fins fa no gaires anys. Potser perquè no combregaves amb ningú, tu anaves a la teva i amb els teus, amb els que t’acabaves fent teus, com ho vaig acabar fent-me jo, que recordo ara com m’assentava i em feies seure sempre al teu costat a escoltar-te i riure.
En recordo moltes de bestieses que vas fer per a divertir-nos, la última començar a derrapar amb el cotxe en cercles mentre feies sonar música ranxera a tot volum, o quan vas agafar un barret i vas començar a demanar almoina pel restaurant ruboritzant a tothom.
Deien que eres molt vell i atrotinat, però eres més actiu que molts dels que et rodejaven. Dintre una família que no sempre se m’ha fet amable ni alegre, eres tu qui almenys un cop l’any ens havies descobert que es podia riure i somriure estant en família, que no tot era explicar-nos batalletes i sopars de duro, o fer resums de l’any.

Te n’has anat tu Paquito, qui em feia agafar flat amb qualsevol comentari enginyós. Perquè trobo a faltar molta gent, però tu em feies riure. 😦

http://www.flickr.com/photos/21801017@N05/4931113745/

Els dies són grisos des de fa setmanes o qui sap si mesos, no ho sé, només ho compto quan m’estic deprimint encara més. I només em faltava afegir-te a tu com a difunt aquest any, qui sap si el pròxim l’hauré de comptar en aquest (tampoc en vindrà d’un més als dos o tres que ja portem) o en el següent. És com si tot(hom) anés fent-se la seva felicitat mentre jo vaig esgarrapant les parets d’un profund pou pel qual vaig caient una mica més cada dia, i veiés com s’escola tot l’a on podria aferrar-me amb cada persona coneguda a qui haig d’acomiadar. No en sabré, no vaig pensar en aprendre’n de vosaltres i de seguir el que fèieu vosaltres fent-ho jo. Us trobo i us trobaré a faltar. Ja no sé què coi més dir, no estic gens animat hòstia puta merda tot, s’està fent massa gros això. 😥

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en de mi, Depressiu, General i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Però tu em feies riure

  1. aniol ha dit:

    Gràcies Menxu per l’abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s