I me’n canso…

Devia alguna explicació a algú? Doncs bé, espero que li valgui aquesta…

Deies on estaves, què feies,… Et preguntaven què hi veies, com ho podies fer millor,… I tu llavors expressaves com creies que l’altra persona li aniria millor fer segons què. Senties el que potser devia voler dir “feedback”. Tot era públic però alhora privat. El teu missatge arribava a molta gent, però sols un reduït grup era el que hi posava atenció. Tot era sols text llavors, tot era paraula i ningú s’imposava.

I ens van fer passar del “què feies” al “què passa”. Ja no importaves tu, importava el demés. No importava el que tu volguessis dir que feies, sinó el que passava sense tu. Calia rendibilitzar el que es deia, engreixar la bèstia, com si fent-la més grossa no acabés consumint també més. Curiosament quan era petita sempre anava mancada, però quan la van engreixar, de sobte ja no mancava i tot funcionava malgrat estar consumint més.

Però com sempre alguna cosa ha de recordar-nos que estem a la realitat, i a la realitat tot s’espatlla en algun moment.
La cosa devia anar gradualment, o potser van anar apareixent personatges de manera espontània. Tant se val, la qüestió és que hi havia gent disposada a entrar i ho van aconseguir.
Els personatges que es fan “els experts“:
Potser tot va començar amb uns que publicaven manuals. Publicaven manuals sobre conceptes abstractes com “posicionament”, “visibilitat”, “branding”,… I un conjunt de collonades més, exemples clars de quina és la estratègia que fa néixer una “bombolla“. Gent que es passaria hores debatent sobre com dir el menys possible entabanant al màxim de personal possible.
Evidentment que els agradava molt el que feien, i eren capaços de tot el possible per fer-te creure que allò seu tenia un sentit enriquidor i profund. Però a tu tot et sonava tan buit o tan poc interessant, que t’avorrien solemnement i t’hi senties molt recel·lós.
Més tard aparegueren els personatges personalíssims:
Com el personatge que animà la marabunta que ho enterboliria tot. A aquests els unia un: “podem”. Quan els van relacionar interessadament amb els que “tenien un somni” llavors la bèstia ja s’havia implantat. Multitud de persones ja formaven part d’un entramat que sota l’aparença de nous canals d’informació i de suposada obertura, no feien més que emmerdar un espai que fins llavors havia servit per a la comunicació oberta, ràpida i quasi instantània de gent que teníem algun interès en certes coses, que no demanàvem gaire i que compartia. Aparegué tot el que sempre ens havia avorrit en el lloc on més ens hi havíem divertit.
També aparegueren il·luminats:
Aquests prescindiren dels manuals en PDF, i es dedicaren a publicar tot el que ells creien haver descobert en exclusivitat (i que d’altres ja feia anys que coneixíem) en format llibre, del qual en prometien anar fent futures versions consecutives,… N’aparegueren uns quants, i després es multiplicaren. Tots ells disposats a llimar les seves mancances professionals i personals fent creure que el que mai han tingut ganes d’entendre serà el que els/ens salvarà de tot.
I finalment s’organitzaren tots. Es formà una massa llefiscosa que regalimà per qualsevol escletxa agafant-nos desprevinguts.
Cada cop et van anar fent sentir més perdut i la única cosa que creies desitjar era esborrar el teu rastre (novament), deixant constància que tu hi vas ser en aquell espai des de fa més temps que ells, que són ells els que ho han emmerdat tot. I així és i serà.
Saps quan et volen fer creure que ho fan pel teu bé, però realment el que pretenen és destruir-ho? Potser podem assistir a un nou cas d’aquests.

És possible que hi hagi una persona que pensi que tot això ho faig per despit, i si s’ha de quedar tranquil·la a mi no em faria pas res fer-li creure-ho que sí. I potser em podria haver disculpat en aquell moment i llestos, i no m’haurien acceptat el perdó (amb raó, perquè no me’l mereixo). Però curiosament, va passar-me una cosa pel cap quan va succeir allò, i va ser la pregunta “què hi faig jo aquí?“. I el pànic per no trobar-ne la resposta fou el que em va empènyer a una cursa per esborrar massivament tot el que hi havia publicat. Però el procés es demostrà tant lent que em feu desistir i acabar amargat. Prou, me n’he cansat.
I vaig decidir provar de tornar allà on m’havien fet veure que la paraula podia ser espontània, directa, expressiva, crua com la vida i freda com els instints. I malgrat no demanar-ho, em van “abraçar” de nou, feliços de veure’m tornar.

Segurament ja fa temps que vaig veure justificat que m’avorrissin els personalismes, l’egocentrisme internauta.
Suposo que es va reafirmar quan vaig veure la xerrada d’un home, un membre de GNU que parlava sobre “programari lliure al món empresarial” [2:47]. Era un home que no coneixia, que mai havia sentit parlar, i resulta que ell portava força coses que jo havia utilitzat en algun moment, però semblava que mai havia volgut “personalitzar” en ell sol la seva tasca perquè ell devia creure en la “comunitat”.
Sí, potser això és el que a molts ens empeny a fugir de qualsevol fama, d’erigir-nos mai com a líders de res, i a vegades a renunciar en lo possible a qualsevol presentació en públic a la societat. Perquè hem vist prou com per intuir que no som quasi res. També per aprendre que sabem quan riem i que no som feliços, i sobretot sabem quan una cosa ens ha acabat esgotant.
No em cansa el ritme, no em cansa el anar publicant diàriament, em va cansar aquell espai en concret, el que s’hi estava fent i com anava evolucionant la cosa… me’n vaig cansar.

No sé, en general també estic molt cansat i fastiguejat de tot. Cada dia em surt més gent que m’aconsella sobre com haig de viure la meva vida. Que em diuen què haig de recordar i què haig d’oblidar, que em diuen què puc fer amb la meva vida i què no. Que creuen saber que tindré un futur millor que el present, o que simplement volen omplir l’espai buit d’angoixa que els deu provocar el veure que em resigno tan fàcilment a ser negatiu i pessimista. Parlen, jutgen i sentencien. Vés a saber, podria arribar el dia que me’n cansés d’escoltar, me la prengués i els la regalés, que em sembla que cada dia jo en sé menys sobre com viure la meva vida.
Ens fem vells però no ens fem savis.

P.D: Suposo que la majoria sabreu on seguir retrobant-me. Els que no, doncs haureu de moure-us i saber on hi tinc perfils i usuaris registrats (una pista fàcil: mireu en aquest blog, a la banda dreta). De debò que encara em voleu retrobar?

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en de mi, Depressiu, General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a I me’n canso…

  1. Wu Ying Ren ha dit:

    Em sento identificat amb aquest sentiment de…bé, no és pas privat que més d’un cop he pensat en pitjar el botó vermell i enviar-ho tot a la paperera 2.0. Però, per alguna raó, sóc incapaç de perdre la esperança…

    P.D: I tu, vols que et retrobin?

  2. gamoia ha dit:

    Doncs jo et trobo a faltar. A veure si d’aquí un temps pots tornar 🙂

  3. m ha dit:

    L’última i important paraula la tens tu al teu cap. Podem saber moltes variables sobre tu, però tu es el que pots decidir en una determinada proporció que fer o fer el que pots, quin remei! I potser surten les coses malament i sí, certs factors són coses de l’atzar… les coses estan bé si creus en el moment que les fas que estan bé.

  4. aniol ha dit:

    @Wu Ying Ren: Això sí, em cansa molt més el Facebook que no pas el Twitter. Al final he tornat jo.

    @gamoia: Hem tornat.

    @m: Potser tens raó. Però al final, sempre falta que jo em vegi capaç de fer res.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s