De com vaig perdre una noia

No posarem noms, tampoc m’agradaria personalitzar-ho massa. És més demostrar que tinc present certs moments i records.

Temps era temps, vaig trobar una noia, cabells rossos, mirada trista,… Ella em feia el pes, jo semblava que li feia el pes. De sobte en una nit de festa (“bous” en diuen) va sorgir la ocasió d’establir ja conversa, coneixe’ns i plantejar-se si valia la pena sortir junts. Tonteja que tontejaràs va acabar dient-me que volia esperar… Hi havia un altre noi que també pretenia estar amb ella. Així anaven passant els dies, esquivant-me ella, perdut com un imbècil jo.

http://commons.wikimedia.org/wiki/File:2142343.jpg

I de sobte quan ja se m’acabaven els dies en que podia veure-la, vaig copsar com en la seva pell anaven sorgint tot de grans i supuracions. Estranyat, vaig començar a investigar, fins que vaig descobrir que l’altre noi que també pretenia estar amb ella tenia en aquells temps una malaltia a la pell, la mateixa que a ella li feia tot allò. Res, que quedava clar amb qui havia decidit quedar-se, jo quedava una vegada més al marge. L’amargor em va envair novament, no vaig arribar a superar-ho fins al cap d’un temps, tot i que tampoc va ser de les vegades més dramàtiques.

Van passar els anys, ella va anar-se’n a viure encara amb un altre, jo vaig anar deixant de veure a tota la gent. Fins que avui em confirmen que aquell noi amb qui havia “competit” per la noia va morir fa un any, estampat contra un cotxe mentre feia un “cavallet” amb la seva moto de mitja cilindrada. No seria res que hagués pensat tant fermament de publicar en el meu blog, si no fos perquè uns mesos abans de morir-se aquell noi va fer saber a la gent del poble (i sobretot al meu cosí) que encara em recordava a mi, i avui jo el recordo a ell. Sí, el poc que queda de la seva fisonomia en la meva ment, encara em serveix per recordar-lo. Estigui on estigui, ves a saber si ens retrobarem altre cop i podrem recordar els vells temps que vam poder passar plegats.

En fi, que tampoc ha sigut la única mort que he tingut en la meva ment en el dia d’avui (he presenciat també l’enterrament de mon àvia). Hi ha coses que no venen mai soles. Caldrà distreure’s bastant si vull que no m’acabi enfonsant massa.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en de mi, General i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a De com vaig perdre una noia

  1. elur ha dit:

    Diria que és inevitable, quan enterres a algú estimat, recordar les pèrdues anteriors. A mi em va passar fa un any quan enterràvem la iaia.
    És llei de vida, però fot mal.
    Procura no pensar-hi més del necessari. I pensa-hi tant com vulguis sense entristir-te massa.
    Una abraçada!

  2. tresblau ha dit:

    Vaja història Aniol, digna d’una peli de dissabte a la tarda.

    Com va tot fiera? Ànims crack!

  3. Albert ha dit:

    Quan, per desgràcia, s’enterra a una persona molt propera és inevitable que pel cap tornin records semblants, encara que puguin semblar inconnexos, com el que expliques. Ànims!

  4. Isma Lenitiu ha dit:

    És trist perdre algú, però sempre hem de mirar endavant.

    Tu has de mirar endavant, com tots hem de fer, viure en present i no en futur, ens hem de sentir feliços amb tot allò que la terra ens ha donat, i tot allò que déu decideix. (si és que hi creus, que m’és igual si ho fas que si no)

    Faig una entrada al meu blog i resulta que últimament tot volta arreu de la pèrdua, i no del guany… és increible! no faig més que veure perdre i perdre i perdre!

    Ens en sortirem? 🙂 ànims!

  5. immeta ha dit:

    Que t’acompanyen en el sentiment. Això és el que es diu a la meua terra…

  6. aniol ha dit:

    @elur: Doncs sí, però no és que les recordi jo les pèrdues sinó que me les fan recordar els demés. Però vaja, vaig intentant estar mentalitzat perquè tal com dius “és llei de vida”.

    @tresblau: Anem sobrevivint, suposo. No sé si serà història d’una peli de dissabte a la tarda, potser és que jo ho he explicat massa bé.

    @Albert: Gràcies. Et responc el mateix que a la elur, que jo ja ho tenia tot bastant assumit.

    @Isma Lenitiu: Estem en època de crisi econòmica diuen, i diàriament ens bombardegen informativament amb pèrdues, suposo que al final alguna cosa se’ns acaba quedant al cap.

    @immeta: I en la meva terra es diu: gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s