Redactat Taizé ’08

Al final tal i com em van aconsellar, acabo publicant aquí al blog l’article que em van demanar i que jo vaig redactar per una revista sobre la meva setmana de silenci a Taizé.

Com que el tenia redactat al català i després també el vaig traduir per a la revista en castellà, doncs he decidit publicar també la versió en castellà a la 2a pàgina d’aquesta entrada.

Redactat:

Un dissabte (30 d’agost) rebo a casa una trucada del Joan. En principi em va demanar per mon pare, però no hi era. Així doncs el Joan va canviar el to de veu i va oferir-me una proposta que tot i que al principi em va xocar, podia ser prou sugerent: Narrar la meva experiència d’una setmana de silenci a Taizé. En aquell moment no sabia ben bé què dir; van començar a passar pel meu cap flaixos de les breus converses amb el germà Pere, moments de les pregàries de Taizé, gent amb qui havia conviscut aquella setmana,… Què havia d’explicar jo si encara no havia estat capaç d’assimilar del tot l’experiència? Encara molts records d’aquells dies encara em tenien col·lapsat.

Com ja li vaig dir al Joan no sóc pas un bon exemple per explicar això de la setmana de silenci a Taizé. Van ser diversos els moments de feblesa (sobretot abans del dimecres d’aquella setmana de silenci) en que no podia treure’m la idea del cap d’abandonar, malgrat que el Pere m’aconsellava mantenir-me en allò “a veure què passa” (em deia sempre ell).

Al principi vaig passar força hores a l’habitació “menjant-me el cap”… Fins que a mitja setmana (crec recordar que el dimecres a les 17:15) vaig decidir fer la prova: anar a buscar el berenar i alhora comprovar si realment volia estar enmig de la gentada, com havia estat les 3 anteriors estades a Taizé. Per primer cop quan ja estava a la cua del menjar, em va semblar com si el soroll no parés: tot de gent cridant (allí també costa fer que la gent es presti voluntària per repartir el menjar), cantant (sembla que la “Zombie” de The Cranberries no se la trauran mai del repertori),… em començava a posar nerviós. Tot seguit quan ja havia aconseguit el berenar, em vaig dirigir a la zona de barracons per veure el que m’hagués tocat si abandonava la setmana de silenci. El que hi vaig veure i escoltar va acabar deixant-me més clar el que havia sentit al moment del berenar.

Al final vaig aguantar en la setmana de silenci i fins i tot em va faltar temps, hagués volgut arribar fins al bosc o passar més hores al llac. Caminar i caminar, apartar-se de tot i quedar-se un sol, trepitjar l’herba descalç, estar sota un arbre llegint qualsevol dels llibres que m’havia emportat de casa o rellegir el que ens havien explicat a la “introducció bíblica” del matí. Són tantes les coses que decideixes fer quan només hi ets tu sol… Fins i tot trobes innecessari posar-hi música (la natura ja et dóna els sons més adients), t’importa poc la caravana de cotxes que veus passar per la carretera (la gent de dins els cotxes angoixada pel reduït espai interior dels vehicles), no has d’estar pendent de cap telèfon mòbil ni contestar cap correu electrònic (perquè si no estaràs a casa fins passada la setmana),… Fins i tot va haver-hi un dia que sense adonar-me’n vaig estar assentat durant vàries hores en un tronc putrefacte, però ni tan sols me’n vaig adonar de males olors o res desagradable. Eres conscient que estaves allà, però alhora desconnectaves del món.

És difícil parlar sobre el que has pensat durant aquells dies, molta gent que estava amb mi fent la setmana de silenci es passava absolutament tot el dia apuntant coses en les seves llibretes. Jo més aviat em limitava a recopilar idees que no sabia del cert si en algun moment acabaria afrontant.

Podia haver arribat a pensar que em tornaria boig (no estava gens acostumat a tant de silenci). De fet, jo que mai havia estat prou convençut de tot el tema de les “creences cegues” (acostumo a qüestionar-me moltes coses), em disposava irreflexivament a quedar-me una setmana “sol” i en silenci, buscant vés a saber què. Però l’error seria dir si va anar “bé” o si va anar “malament”, un s’ha de quedar en que ha estat capaç de fer-ho i ja està.

La fórmula per sobreviure? Aprofitar el temps i estar fent sempre alguna cosa. Per estar fent alguna cosa, es pot interpretar com a exemple asseure’s sota un arbre i fixar-se amb tot el que va passant al teu voltant: com es van movent els núvols, com les formigues van fent cues i cues, com la gent arriba i se’n va,… I com finalment i malgrat la solitud saps que veuràs gent coneguda a la pregària (tot i que no hi parlaràs), que tindràs aquest lloc comú amb la resta de gent.

Envoltat de catòlics, protestants, ortodoxos, et pots sentir a Taizé com algú que té l’eterna necessitat de mostrar-se ferm i capaç de discernir el que veritablement “s’empassa” o el que posaries al calaix “dels mals endreços”. I veus que tampoc te’n surts malament, hi ha més gent que dubta allí. I en el fons acabes trobant-hi sempre alguna cosa nova que fa que segueixis tenint aquell indret com un bon lloc on estar-hi.


Safe Creative #0905053191890

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en de mi, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Redactat Taizé ’08

  1. esther ha dit:

    Està molt bé el teu article. Realment és admirable l’esforç que vas fer a Taizé, no gaires persones serien tan fortes com tu -jo no podria-. Et felicito doblement, per la teva voluntat i perquè està molt ben escrita la crònica. A vegades cal un moment de solitud i reflexionar sobre tot plegat.

  2. Wostin ha dit:

    Des que vaig llegir el títol de l’entrada que em reservava una estona de calma per llegir aquest article. L’estada de silenci que vares fer em té molt intrigat, deu ser una experiència d’aquelles que només saps que representa si la vius.
    Tota una setmana sense feina, sense ordinador, sense correu, sense presses… no sé si sabria sobreviure. Fa mesos que procuro omplir tots els silencis d’alguna cosa i em pregunto si això és degut a que he agafat pànic al silenci… això em preocupa.
    Una estada així ara mateix em queda lluny com una utopia, però llegint la teva experiència m’ho apunto com a possible destinació.

    Un bon article. Salut Aniol 😉

    P.D.: Ara omplia el silenci amb last night de Moby. La nit millora aquesta cançó, i el disc en general esta força bé.

  3. aniol ha dit:

    @esther: Millor no parlo de la meva fortalesa…
    Sí, a vegades cal estar sol perquè un pugui descansar de segons què.

    @Wostin: Tota la raó, només els que l’han viscut saben de què va. Com ja dic, jo tampoc estava gaire acostumar a tant de silenci, però mira, tot és posar-hi voluntat i voler provar-ho.
    P.D: Tinc alguns àlbums força interessants recopilats al perfil de Jamendo.

    @[xdut]: 😦

  4. eva ha dit:

    recordo l’entrada que vas fer sobre això…em va deixar molt frapada, no sé jo si seria capaç de fer una setmana “contemplativa” així….

    per cert, tio, actualitzes menys que jo , i ja és dir ehhh???

  5. aniol ha dit:

    @eva: Tot és proposar-ho.

    Buff… No sé quantes setmanes dec portar sense actualitzar regularment… Espero que a partir del quadrimestre que ve pugui començar ja a tenir temps lliure i poder publicar alguna cosa.

  6. Retroenllaç: Blog de l’Aniol » Final de l’any 2008

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s