Devorador de traumes

Ja més o menys sol·lucionada la publicació d’una entrada la setmana que ve, em disposo a escriure aquesta. No promet ser llarga però sí personal.
Advertència: No obligo a llegir aquesta entrada. Si la llegeixes i et sents identificat/da en res del que s’hi explica no tinc perquè tenir ganes de justificar-me (potser ho faig, potser no). Avisat/da quedes.

No crec que l’hàgiu vist massa gent, però hi ha una pel·lícula anomenada El devorador de Pecados. L’argument em va agradar força, tot i que d’efectes especials està bastant limitada per l’època en que es va fer…

Bé, d’un temps ençà m’he creat una figura o concepte, “el devorador de traumes”, que derivaria de l’argument de la pel·lícula però canviant “pecats” per “traumes”: Aquella persona que no sap dir que no a que li expliquin els traumes, així qui els explica s’auto-absol i el que els escolta es queda amb la representació mental d’aquell trauma gravat a la ment. Exercir-ho aporta vivències que un amb la durada limitada de la seva vida podria ser que mai hagués conegut mai, però a canvi s’acaba enduguent també la part negativa de les vivències.

Podria classificar les diverses situacions en que això es produeix:

  • El/La borratxo/a empedernit/da. Et trobaràs acompanyat per ell/a quan primerament t’hi havies mostrat amable.
    T’explicarà les seves penes intentant fer-te veure que té raons per a estar com està, i com gosis relativitzar-li les raons t’engegarà a la merda, en el millor dels casos no t’amenaçarà. La teva amabilitat se’n anirà per on no hauria d’haver sortit.
  • La persona que té una infància traumàtica.
    L’escoltes, relativitzes les seves nèures i ella es queda tranquil·la per haver-ho explicat a algú. Ja està ella se’n va feliç, tu et quedes amb els traumes gravats a la ment.
  • La persona que no sap o no és capaç de parlar de les seves visions o experiències traumàtiques amb la persona amb qui conviu.
    Escoltaràs tota la seva vida, quant de mal va fer a la persona amb qui conviu. Tant hi fa si deixarà de fer mal, el que comptarà per ella és que s’ha quedat tranquil·la explicant-ho a algú que sap que no ho explicarà a ningú més.
    La confiança si se sap trobar pot ser molt fidel, però alhora molt cruel.
  • La persona exitosa que té un passat traumàtic.
    No és pas la més interessant ni molt menys: un bon dia va aconseguir viure sense donar importància als traumes i per això ha tingut relativament èxit, però hi ha coses que sempre acaben tornant… I allí estaràs per a que la persona les vomiti i tu quedar-t’ho ben memoritzat al cap, ella feliç.
  • La persona poc exitosa que té vivències traumàtiques que li impedeixen relacionar-se.
    Li resoldràs, ella salvarà la seva vida (sovint al límit del suïcidi, així van les coses en alguns ambients), tu continuaràs igual, amb més i més neures al cap…
  • … (ad infinitum)

Podríem anar anomenant, descrivint casos. Però el resultat és sempre el mateix: ells es desprenen del que no els deixa viure, tu saps més però tens menys capacitat per a ser feliç en algun instant.

P.D: Tenia l’entrada feta i més llarga que la que has llegit. Però per no sé quin error se’m va esborrar quasi tota i del poc que en va quedar n’he pogut reconstruir el que has llegit. Què hi farem…

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en de mi, Depressiu, General i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Devorador de traumes

  1. tresblau ha dit:

    Doncs t’ha quedat prou rodona.
    El penós de tot aixó és quan tu escoltes a algú amb atenció, encara que sabent que les seves queixes de la vida són xorrades. Peró tu segueixes allí aguantat la seva l’autopsicoanalisis.
    Llavors un dia s’intercanvien els papers i l’altre pareix que t’escolti, peró més tard o pronte descobreixes que no s’ha enterat de res i no t’ha escoltat.

    Ho dic per experiència. Desde llavors “yo me lo guiso, yo me lo como”.

  2. aniol ha dit:

    @tresblau: Em consola veure que el missatge de l’entrada ha quedat clar. 🙂
    Jo he acabat fent el mateix, confiant poc o simplement amb les persones de màxima confiança.

  3. Maky ha dit:

    A vegades el ser humà només vol ser escoltat i per això sempre busquem alguna persona que ens escolti per anar dient coses que moltes vegades son traumes o coses que només fan que donar voltes i voltes al cap, així es la vida!

  4. aniol ha dit:

    @Maky: Ja ho he anat veient, és dura.

  5. Marta/paraules ha dit:

    Personalment l’últim tipus de persones crec que són els que et poden aportar més, o almenys per mi. Són forts per continuar i per esforçar-se a tirar endavant. Crec que t’agrairan sempre que els escoltis…

  6. aniol ha dit:

    @Marta/paraules: Doncs sí, potser si te les trobes que encara han sobreviscut a tot lo traumàtic que els ha passat, t’acaben aportant alguna ensenyança profitosa. 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s