Lilith [2a part]

Ara ja sabem qui era (i és) Lilith, si no ho saps és que encara no has llegit la primera part. Ara toca parlar de música.

Música: Lilith
Lídia Pujol – Els amants de Lilith
Lídia Pujol es va dedicar a buscar cançons populars per Catalunya, València i Mallorca.
El que es trobà fou unes cançons terribles i alhora extraordinàries. Cançons que parlen d’abusos, incests, assassinats i violència de gènere. Tot allò que alguns s’entesten en limitar-ho sols en l’època actual, però que cada cop es va descobrint com ja fa massa temps i segles que ha anat succeint en la història. És d’aquestes cançons que sorgeix: Els amants de Lilith.

Segurament vindrà qui dirà que les cançons aquestes són trobades intencionadament. En aquest cas, els recomanaria llegir una entrada d’un blog, que parla sobre com són realment els arguments d’uns quants dels contes que de petits/es hem sentit explicar: Los macabros cuentos de los hermanos Grimm at OvejasElectricas. Aquesta entrada d’aquest blog en concret, seria el motiu pel qual m’he decidit a escriure sobre Lilith. Ens trobem davant una cultura amagada o dissimulada novament pel temps i les convencions que s’han anat imposant.

Anem a parlar del disc de la Lídia. És un disc amb lletres d’aparença innocent (en la majoria dels casos), música més aviat pausada i el que s’intueix en cada història… terrible.

Se’m faria massa embafós fer com ho fan els crítics musicals convencionals. Allò de: “És un viatge cap a un món…”, “les melodies ens duen…”,… Que demostren poc si s’han escoltat el disc i que al capdavall no t’acaben dient res del propi disc. A més dir que t’agrada aquest disc pot sonar molt bèstia, ja que segurament unes quantes cançons faran que se’t remogui segons què dintre teu, que et fa veure com el terme “humà” està sobrevalorat. Però hi han cançons que són dignes de rebre elogis per la manera com s’han construït i el resultat final.

Així doncs podríem començar per definir segons el que m’ha semblat cançó per cançó:

1. L’enamorada desesperada: Una cançó fúnebre, fúnebre com el dol de qui l’amor no correspòs la desespera… Fins a la mort.
2. Amèlia: Aquesta sobta per un so com “country” que descol·loca. Però als pocs segons s’acaba enfosquint, com la cambra de la filla del rei que està molt (però molt) malalta. I tot va anant cap una foscor tal, com la història que amaga la mare de la princesa amb el marit de la malalta.
3. La filla del rei: Primera cançó amb un to més… Més melodiós. Tot per explicar el que fa una Reina gelosa de la bellesa de la seva filla. Una de les cançons que més m’ha agradat del disc.
4. Caterina de Lió: Hi ha qui diu que les sogres poden ser molt però molt malèfiques, aquesta cançó en narra una història sobre una que… Més valdria no haver conegut mai. També entra a la llista de preferides del disc.
5. Beatriu, comtessa de dia: De com n’està una comtessa d’un cavaller. La cançó la destacaria per tenir l’acompanyament de tan sols un timbal, que li dóna a la narració prou emoció.
6. Cecília: Una cançó trista sobre la malalta Cecília i el Riera, que no es casaran. Apareix per primera vegada al disc un clavicordi o clavicèmbal (no tinc l’oïda molt fina…), i tota una orquestració que fa que sigui la cançó, amb melodia més elaborada fins ara del disc.
7. La nina i son germà: Una cançó d’Aragó sobre dos germans que… el germà s’estima massa a la seva germana. És el que passa quan barreges foscor i nens, que fàcilment pots posar la pell de gallina.
8. La dama enganyada: De com en pot arribar a ser la gent de cruel. En aquest cas per part d’un capità, però que al final rebrà el que es mereix (o potser no del tot). És la cançó que em va fer decidir a tenir el disc original, una cançó que va in crescendo: començant per una narració tranquil·la però acabant en un final rabiós.
9. El moliner: El pas del temps, el gir del molí,… solitud, melancolia.
10. La pastora: Sort de la pastora que és prou murri com per aconseguir no ser abusada per un soldat. Una sonoritat de la Lídia bastant soul o també new age.
11. La guardadora d’un mort: Macabre relat de qui tot i ser princesa, és tant apassionada que guarda mort el primer home de qui es va enamorar. Aquesta cançó m’ha recordat a Jethro Tull, no sé perquè, serà per la flauta, serà pel ritme. També entra a la llista de preferides.
12. La mort i la donzella: Conversa entre la donzella i la mort, ella vol convèncer a la mort de que no se l’endugui: bescanviant-se per qui sigui, tant hi fa si són sons pares. Una més en la llista de preferides. Aquesta està força bé perquè té un començament molt típic de duets com el que tenia la Lídia amb la Sílvia Comes (o si voleu un altre exemple més “Ella Baila Sola”, però que no serveixi de precedent). Torna el teclat, uns ganivets que marquen bastant, i tot un cor de veus que acaben fent que vulguis pujar el volum dels altaveus.
13. Somiatruites: És una versió de la cançó de l’Albert Pla. Em quedo amb l’original, és menys exagerada.
14. I aquesta la trobareu si teniu el disc. Només dir que si l’escolteu, podreu veure com es passa d’una cançó cantada “a pèl” a les versions que surten al disc.

I fins aquí el comentari de cada cançó. No he pogut posar imatges, simplement perquè desconec si n’hi ha amb llicència adient. Malgrat tot, encara en algun lloc es pot escoltar alguna cosa.

Actualització: Sí que hi ha un canal de la Lídia Pujol al YouTube amb alguns vídeos:

•  YouTube – Canal de LidiaPujol

Lilith – no te R.I.N.D.as
Just quan ja tenia el disc de la Lídia Pujol, aquella nit me’n vaig anar a dormir tard escoltant-lo.

Però durant el dia també estava escoltant un altre disc, el de Lilith no te R.I.N.D.as.

Recordo que el primer que em va venir al cap quan vaig escoltar la cançó muñecas, va ser Fresones Rebeldes (la cançó Al Amanecer) mesclat amb lletres d’algun grup d’electro-dark. Però un cop escoltat el disc sembla que tot va més enllà, promet.

Un grup de rock, rock dur. Potser en certs moments més calmats podríem comparar-ho amb Pereza o qualsevol dels grups aquests de rock més fàcil de comercialitzar. Però el que fa destacar a Lilith de qualsevol altre és el dir les coses a l’estil dark: “estoy sangrando…”. A més canta una noia, que des de Dover, és quelcom que havia trobat a faltar en grups de rock.

Recomanat per qui li sembli que Pereza, ECDL, Pignoise,… Ja són monòtons, insípids, o que la temàtica de les cançons té tanta vaselina que ja et rellisquen els nous àlbums (o fins i tot, tots els àlbums) que publiquen.

En fi, l’entrada és prou llarga. Podria fer com amb el de la Lídia i analitzar cada cançó, però fa poc que estic escoltant el disc de Lilith, i prefereixo que si us he cridat l’atenció aquest grup us escolteu el disc, que no costa gaire fer-ho per internet. Després si us compreu l’original ja és cosa vostra.

• Podeu escoltar el disc: LILITH Web Oficial del grupo de Rock -No te R.I.N.D.as-
• I podeu veure’n una mini-entrevista: YouTube – Lilith en Loops!
• El seu blog: ritmes.cat – Lilith
• Actualització: En una entrevista concedida a MusicLab.cat parlen (al minut 27:38) de com agafen el nom de Lilith perquè és “la primera dona rebel”, entre d’altres temes.