perdut…


Èticament és injust i hipòcrita dir que un ho passa malament amb la seva vida, veient cadàvers de nadons morts als carrers de la Xina, veient gent esquelètica matar-se a cops de pedra per un rosegó de pa ple de fongs,…
Però si un no és feliç, no pot deixar de ser honest amb si mateix i intentar acompanyar el seu sentiment amb tota l’ambientació que li plagui. És per això que no em costa gaire omplir els discursos amb renecs, improperis, exclamacions blasfemes, de tota índole o connotació.
Desfogar-se és fàcil, tan sols cal engegar el Quake o posar qualsevol grup de música (amb un ritme el més ràpid possible) a tot volum… Però desfogar-se és temporal, i la penombra continua existint allà on la llum flaqueja. I un cop aquesta llum és apagada apareix sense vacil·lacions la foscor.

Has vist mai la presència que et continua perseguint més enllà dels malsons? Jo l’he pressentit. I no trobo mai el moment de girar-me, dirigir-me a ella i preguntar-li qualsevol perquè: Perquè jo? Perquè ells? Perquè així? Perquè tot plegat? Què és el que busques: seré jo o el meu final? I el que més por em fa és que si algun dia em giro no hi hagi una tornada enrere. És allò que t’encurioseix, però que no t’atreveixes a avocar-t’hi plenament ja que ho pressents tant desconegut…

Repetiria mil cops que no estic d’humor. És una constant… I molta gent se sorprèn quan ho dic perquè puc riure fàcilment amb qualsevol bajanada, però que una persona rigui no vol dir pas que sigui feliç, almenys amb la seva vida ni amb si mateix. Molts cops la ironia apareix, però no pas amb felicitat.
Clar que hi ha lo de “pregunta’t a tu mateix…” o “pensa què canviaries a la teva vida…”. Recordo la frase d’American History X (no, no faré cap ressenya d’aquesta pel·lícula): “¿Alguna cosa de les que has fet ha millorat la teva vida?”. Aquesta pregunta val per algú que està desorientat. Però i si algú té una resposta afirmativa però segueix sentint-se derrotat? Llavors la frase continua sent molt evocadora, però poc pràctica. Hi ha multitud de coses que he fet i que han millorat la meva vida, però igualment no em sento bé en gran part del temps, així que per molt que siguin uns instants, molts cops dubto que arribi a valdre la pena.

P.D: Per si algú té la curiositat, vaig començar els exàmens amb ganes, però al final m’he desmoralitzat del tot i s’ha convertit en una gran decepció. És difícil que un pugui aguantar quan lo més bàsic ja ho dóna per perdut.

P.D. 2: Què coi vols Àngela?

P.D. 3: He desactivat els comentaris. Si teniu una necessitat imperiosa de dir alguna cosa us queda l’opció dels trackbacks o qualsevol altre que us empesqueu.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en de mi, Depressiu, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.