Pel·lícules 2

Després d’una primera entrada de pel·lícules que no va estar malament, anem a fer la segona.

El último americano virgen
Aquesta és una pel·lícula antiga, una comèdia que després influiria en comèdies com American Pie o la recent Supersalidos. O almenys així se m’havia plantejat a mi per part de gent suposadament entesa.

Anem a veure-la. En un principi, com a mínim les noies que surten sí que tenen la pinta d’adolescents, no pas com a les últimes d’American Pie.

Com sempre han d’aparèixer uns pares retrògrads i escenes tòpiques…
I al cap de pocs minuts… joder, la primera vegada que veig en una pel·lícula que fan un concurs de llargada de “membre”.

Música i més música melancòlica, sort que això ha millorat en les actuals comèdies. L’estil de festa sort que també ha canviat.
Hi ha uns quants moments en que acabes desitjant que la cosa passi ràpid i puguis estalviar-te escenes “inoblidables” (negativament)… Joder, qui em va manar de voler veure aquesta pel·lícula!

Trobes a faltar molt el ritme de les comèdies més actuals. Tot i que en aquesta pel·lícula veus moltes situacions còmiques que no sembla que s’hagin repetit en les actuals. Però ja és massa tard, ni el mig nuu d’una de les més ben agraciades acaba pujant prou els ànims de voler veure la pel·lícula amb interès. La comèdia acaba transformant-se en drama. Sí, “la més bona acaba amb el més fill de puta”, ja veus tu què bé pinta tot… Lògicament no havia d’acabar resultant res de bo. I com sempre algú acabarà putejat a més no poder.

Potser salvaria el tros de l’avortament, pel ritme i la justa explicitat. No es mostra directament un avortament, ho hauríeu de veure per a fer-vos-en a la idea. Tot amb la cançó I will follow d’U2.

Resultat: No serà una pel·lícula que vulgui tornar a veure un cop més. I menys per veure el final un altre cop. M’ha posat de molt mal humor.

Lo millor: Alguns (però pocs i contats) elements del repertori femení.
Tonteria: Perquè portaven sostenidors en aquella pel·lícula, si o bé tard o d’hora se’ls acabaven traient, o bé la subjecció brillava per la seva absència?
El pitjor: Les “pintes” de tots/es els que hi surten. Algunes escenes bastant “bizarres”. I la sensibleria de bona part de la pel·lícula.
Em recorda a: Grease… I lògicament a American Pie, malgrat que American Pie la supera.
Frase/diàleg:
“- I no hay cocaína?
– Claro, montones de coca. Tenemos una caja enorme llena de cocaína.” (ja veus tu quin nivell…) Després esnifen ratlles amb una canyeta sense que ni tan sols la punta de la canyeta acabi passant per cap de les ratlles. En fi… Sense comentaris.
Una frase/diàleg: “No te apetece un bocata grande de albóndigas?” Buf… Quins guionistes.
Curiositat: Hi sona The Police (la de do-do-do da-da-da) vàries vegades.
Recomanada a: Qui vulgui veure una comèdia a l’estil American Pie però a l’antiga i molt més sensiblera. Això sí, aviso que s’acaba transformant en drama.
No recomanada a: Qui American Pie li sembli poc graciosa i massa sensiblera (“El último…” encara ho és molt més).

Black Snake Moan
En aquesta faig trampes perquè ja la vaig veure l’estiu passat, però em ve de gust fer-ne la ressenya.

L’argument:
“Lazarus (Samuel L. Jackson) era un músic de blues, que triunfava al local de Bojo. Però ara el món se li cau a sobre, la seva dona l’enganyava i el seu matrimoni se’n va anar a la merda. Trist i amargat, un dia acava trobant a Rae (Christina Ricci). Lazarus troba a Rae mig despullada, apallissada (i més coses que li han fet que ja veureu si mireu la pel·lícula), en una cuneta. Al cap de poc temps, Lazarus descobrirà que Rae és una noia a la que s’ha ‘tirat’ mig poble. També descobrirà que el problema de Rae es deu a la falta d’amor que una altra cosa: de petita va sofrir abusos sexuals i la seva mare l’abandonà. Rae vivia amb el seu novio Ronnie (Justin Timberlake), però aquest un dia és cridat a files i Rae es queda sola. Rae desesperada, comença a drogar-se i a donar a qualsevol home ‘el que li demani’… fins que Lazarus que l’ha acollit a casa decideix curar-la.” (traduït de La Butaca)

Com veieu, els protagonistes són tres actors ben coneguts. Però defugiu de basar la pel·lícula en el lluïment d’aquests tres actors perquè jo tampoc no els tenia un cert aprèci (sóc molt dolent per les fisonomies i encara més per reconèixer actors famosos) i la pel·lícula malgrat que no té gaires efectes especials (potser tan sols la tempesta) té escenes tant impactants (almenys per mi) com aquesta:

Perdoneu que estigui en francès, no l’he trobat en anglès o en castellà.

Com podeu ja desvetllar m’he baixat la banda sonora i és la cançó homònima la que més m’ha captivat:

Lo millor: La música, la pel·lícula, el Lazarus,…
Tonteria: Durant la tempesta la llum se’n va, però quan torna, l’ampli torna a funcionar però no “peta”, cosa que normalment passa quan un a un ampli li afecta una tallada de corrent.
El pitjor: La poca decència dels que es “tiren” la Rae.
Em recorda a: Com que és una pel·lícula on la música hi juga molt, doncs En la cuerda floja (Johny Cash).
Frase/diàleg: “Ella me viene a buscar porque le gusta lo que le doy.” O crec que el tio deia alguna cosa així, no ho recordo ni tinc ganes de buscar-ho perquè és detestable. Trobareu diàlegs i frases més interessants, però poso aquesta perquè veieu el nivell dels personatges que abusen de la Rae.
Curiositat: El títol de la pel·lícula sorgeix d’una cançó de Blind Lemon Jefferson.
Recomanada a: Qui li agradi una pel·lícula amb més que bons actors.
No recomanada a: Qui no li agradi la música country mínimament.

La búsqueda 2 – El diario secreto
Confesso que m’he posat a veure-la amb ganes. La primera no em va fer gaire el pes, però vaja, hi han hagut segones parts que han estat bé (ex: Terminator 2). Tinc present que l’Adri ja en va fer una ressenya, així que primer podeu llegir-vos-la ja que com acostumo a fer, jo només aniré donant la meva humil opinió.

De moment en aquesta segona pel·lícula, comencem amb un flashback, s’agraeix ja que així més o menys tenim la oportunitat de saber “d’on venim”.

Avançada la pel·lícula: Així que han trobat un fragment d’un diari que…

Els dos protagonistes es troben per començar l’aventura. I cap dels dos ha millorat en la interpretació.
I com sempre per pura casualitat ho acabem trobant tot on abans no hi havia res (és igual si missatges xifrats o taques de coca-cola).

La cosa important: volia saber quines eren les altres Estàtues de la Llibertat que ens anunciaven al tràiler… Tant hi fa, només n’ensenyen una i van a la següent pista.

Uns minuts més i fan una pallassada que produeix vergonya aliena, i aconsegueixen passar per un arc detector de metalls amb la cartera a la butxaca. Anem obrint portes de seguretat una rere l’altra. I apa, anem fins a l’habitació emulant aquell intrús que es va colar fa uns anys als “aposentos” de la “Reina mare”.

I comencen les persecucions… No en van tenir prou amb les de la primera? Sembla que no.
I també comencem amb les conspiracions.
I ens colem on volem i qualsevol ens fa cas.

Suposo que ha millorat respecta la primera. La trama té més girs.
I vinga, més corredisses amunt i avall.

Una hora i tres quarts i començo a avorrir-me. Fins que… Mireu la pel·lícula i sabreu el que troben.

2 hores en que he conegut més de la família del Ben Gates (Nicolas Cage).

Només em queda un enigma que espero que l’Adri me’n pugi dir alguna cosa si és que ell ho ha pillat: I la pàgina 47?

Lo millor: Que la cosa té més contingut que la primera.
Tonteria: Increïble que les notícies importants sobre descobriments històrics es retransmetin a través de la pàgina d’MSN… Esperem que aquesta moda no s’expandeixi. I què més? Que es veu que Apple deu haver pagat per a fer-hi aparèixer un portàtil, però justament el programari que hi apareix no utilitza pas la interfície pròpia de Mac OS.
El pitjor: Que tot ho expliquen d’una manera que tant podria ser com no i per tant se me’n refot bastant.
Em recorda a: A la primera.
Frase/diàleg:

“Riley Poole: Pero dejemos de hablar de mi. Tu que te cuentas?
Ben Gates: Bueno… Mi novia me ha hechado de casa, vivo con mi padre, y mi familia mató al presidente Lincoln.
Riley Poole: Qué bien…
Riley Poole: Necesito tu ayuda.

“President: Me temo que la gente ya no cree en esas cosas.
Ben Gates: Pero quiere creer.

Curiositat: Consulten la Wikipedia per a saber l’any de naixement de la reina Victòria, però no sé perquè modifiquen l’aparença de la pàgina… Esperaven que Wikimedia els pagués perquè la fessin servir? A més, modifiquen fins i tot el títol de la pàgina. Sort que han conservat la imatge i l’estructura de la pàgina, sinó hagués sigut més complicat esbrinar la font. Per qui ho vulgui veure, passa al minut 34.
Recomanada a: Qui li agradés molt la primera.
No recomanada a: Qui li avorreixi la història i també la “pseudo-història”, i sobretot a qui els agafés urticària amb la primera.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Cinema, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a Pel·lícules 2

  1. Adri ha dit:

    Ep!

    Ja veig que la búsqueda no t’ha acabat de fer el pes…Bé, no a tothom li pot agradar tot!! A mi sobretot em va agradar perquè encara que l’argument era molt simple, em va distreure bastant, que és el mínim que pots demanar a una pel·lícula…

    Sobre això d’Apple…és increïble la pasta que devien deixar-s’hi, perquè la quantitat de cops que surt el MacBook és impressionant!

    Per cert, a veure si fas més ressenyes, que així miraré les pel·lícules que comentis, a veure què em semblen!

  2. caterina ha dit:

    Només he vist la Búsqueda de les que comentes. És entrentinguda i no passarà a la història del cinema, això és evident, però a mi em va agradar, igual que la primera. Veure pel·lícules per passar l’estona també està bé. A mi com que m’agrada la història en general i a la Búsqueda mesclen acció, misteri i història doncs no em va decebre 🙂

  3. aniol ha dit:

    Adri: No és que no m’agradés tampoc, però molt bona no és.
    Ho sento per si a vegades faig ressenyes de pel·lícules que no estan a la cartellera.
    caterina: Sí, potser agrada per la mescla aquest a que fan, i potser també molta gent les criticaria per el mateix.

  4. cançoneta ha dit:

    eiss!!
    com és q no va bé el blog de la “martini amb vodka”?? sempre el llegia, i ja fa dies q no m’hi deixa entrar… en saps alguna cosA??
    Merci,

    Mireia, la cançoneta

  5. aniol ha dit:

    cançoneta: Bones cançoneta. La Laura diguem-ne que va tancar el blog.
    De moment no en sé gaire més.

    P.D: Ets la susi o la mireia?

  6. cançoneta ha dit:

    a vale… kina llàstima! amb el q m’agradava llegir el seu blog…. sóc la mireia, de les fotos la rossa.

    Fins aviat!

    Mireia

  7. aniol ha dit:

    Doncs sí, va ser una llàstima però ella ho tenia decidit.
    Trobo a faltar el blog de la Laura, però sobre el que ella va decidir poc hi podíem rebatre.

  8. eva ha dit:

    bé, la primera que has esmentat encara que només sigui pel tema de u2 caldria veure-la!

  9. aniol ha dit:

    Doncs sí, era curiós el tema de cançons. Sobretot veient com en les actuals acostumen a triar-ne de grups punk d’aquest alternatiu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s